{ El llegat dels contes de fades }

“El llegat dels contes de fades", és un projecte pictòric-Literari on es mostra l'existència de l'altre significat després de la història, un significat real que transmet el seu missatge a través d'elements fantàstics i simbòlics. Les 30 pintures que formen aquest projecte pretenen mostrar aquestes detalls, que de vegades semblen insignificants, però que van servir als autors per dir molt més del que es llegia a primera vista. Aquesta altra cara del conte, és el llegat real dels Germans Grimm, és la inspiració i l'origen d'aquest projecte.
Aquest projecte patrocinat pel consolat de Colòmbia, i El Servei d'bliblioteques de Catalunya, ha recorregut 21 ciutats entre Espanya i Holanda.

“…A vegades la característica en què es basa la imatge dóna com a resultat una imatge totalment nova, creant un món paral·lel, una altra història, un altre personatge…”
”Ana Trigo. Crítica i Consultora d'Art - 2012.


  • Blanc neu
  • Bosc
  • Els músics de Bremen
  • Els músics de Bremen
  • Castell
  • Caçador
  • Cinderella
  • Conte
  • Equilibri I
  • Equilibri II
  • Hi havia una vegada
  • Exhalació
  • Hansel II
  • Harmony (Gretel)
  • Llop
  • Poma
  • Molles de pa
  • Obituari d'una princesa oblidada
  • Vella
  • 00:00-Ocell Daurat (Spetial bird)
  • Príncep I
  • Príncep II
  • Príncep III
  • Vermella
  • Llavis vermells
  • Reina
  • Sense títol
  • Tres gotes
  • I wish

Per veure els quadres i la seva informació, recomanem veure-ho en un computador.

Catàleg d'obres



Blanc Neu

“…I mentre coïa, va alçar la vista per mirar els flocs i llavors es va punxar el dit amb l'agulla i tres gotes de sang van caure sobre la neu. Atès que el vermell lluïa tan bell sobre la blanca neu, ella va pensar:"Si tingués un fill tan blanc com la neu, tan vermell com la sang, tan negre com la fusta del marc [fet de banús]!" Poc temps després va tenir una filla que era de pell tan blanca com la neu, de llavis tan vermells com la sang i de cabells tan negres com el banús”.
Blanc Neu. (G.Grimm 1812).

Aquest fragment de “Blancaneu” fa referència a un ritual d'iniciació pagà en el qual la sang forma part de la creació. Aquest tipus de rituals tenen les seves conseqüències: es compleixen els desitjos del que els demana, però sempre tenen un preu. En aquest conte, el preu és la vida de la pròpia reina, que no arriba a veure el seu desig fet realitat. La seva filla, fruit del ritual, ha de superar llavors una sèrie de proves a les quals està predestinada per poder gaudir d'una vida plena i feliç.
L'artista ens mostra un retrat de Blancaneu basat en els elements del ritual, ja que són els que li donen les seves veritables característiques: el vermell, el negre i el blanc. A través d'aquest retrat l'artista mostra el recorregut i condensa en la imatge final la història que es desenvolupa en el conte.
El vermell sang que la delimita està present en els seus llavis, font de desig per a molts i que es veuen reforçats per la poma que, a través de la història, és considerada com una fruita de seducció.
El negre abasta pràcticament la meitat del quadre i està format per diferents tonalitats de color, en aparença impenetrables però que mostren una sortida positiva a través seu (les flors).
El blanc neu està expressat en el rostre, element a partir del qual tot es crea. Aquest color fa referència no solament a un to sinó a un estat del temps, una estació que anirà canviant fins a la primavera, quan finalment la nostra heroïna aconsegueix el seu final feliç.

Bosc

“Ja trobarem el camí… Però no el van trobar. Van caminar tota la nit i, àdhuc, tot l'endemà fins a la nit, però no van aconseguir sortir del bosc; i com que tenien gana, ja que per menjar no disposaven d'una altra cosa que els pocs fruits que hi havia en els arbustos, i com que estaven tan cansats i les cames es negaven a sostenir-los, es van estirar sota un arbre i es van adormir.”
Hansel i Gretel (G. Grimm, 1812).

Aquest quadre està basat en “Hansel i Gretel”, que, com se sap, explica la història de dos nens que es perden en el bosc i aconsegueixen tornar a la seva llar gràcies al rastre que Hansel deixa en el terra com a guia per tornar sobre els seus passos. Però els nens es perden una segona vegada i, en aquesta ocasió, el rastre ha desaparegut i queden submergits en l'espessor. En el quadre es mostra el moment en què els nens són conscients que no tenen la guia per tornar a casa.
El títol del quadre fa referència a aquest bosc on els nens queden atrapats, un lloc que, tant en la literatura en general com en el context dels contes en particular, és un símbol per assenyalar una entrada a un altre món, un lloc on els personatges aprenen, per la qual cosa maduren i aconsegueixen la fortalesa suficient per seguir endavant. En aquest cas el quadre ens mostra aquest món al qual s'enfronten Hansel i Gretel, un món format per capes que són cada vegada més profundes fins a donar una imatge que, malgrat ser gairebé abstracta, ens permet explorar els elements del bosc.

Els músics de Bremen


Basat en el conte dels Germans Grimm Els músics de Bremen(1812).
Aquest quadre mostra un enfocament molt característic i personal de la història dels músics de Bremen, a mig camí entre l'abstracció i la figuració, elements essencials perquè l'artista presenti la seva visió del significat dels personatges del conte.
En aquesta ocasió, Jeice no s'ha basat en un text concret sinó en la moralitat del conte, que és principalment que de qualsevol mal moment es poden treure forces i començar de nou si se saben utilitzar les qualitats i “defectes” que cadascú té. Aquesta idea va inspirar l'artista per crear un quadre polifacètic, no centrat en la història d'un sol personatge sinó en varis, els quals acaben compartint la mateixa sort. Així, aquest conte presenta múltiples visions d'una mateixa situació, i una unió inesperada que fa que la història canviï, provocant que un destí que semblava predeterminat es converteixi en alguna cosa naturalment diferent i complexa. Així, la inusual unió dels personatges condueix a un potser inesperat final feliç.
Aquesta visió polièdrica del conte que l'artista vol plasmar en el quadre provoca que la seva proposta sigui una obra que canvia segons el punt de vista des d'on es miri. Encara que a primera vista té un dret, si se li dóna la volta no només el sentit de quadre canvia, sinó també la manera de mirar-lo i de veure’l.

Els músics de Bremen


Basat en el conte dels Germans Grimm Els músics de Bremen (1812).
Aquest quadre mostra un enfocament molt característic i personal de la història dels músics de Bremen, a mig camí entre l'abstracció i la figuració, elements essencials perquè l'artista presenti la seva visió del significat dels personatges del conte.
En aquesta ocasió, Jeice no s'ha basat en un text concret sinó en la moralitat del conte, que és principalment que de qualsevol mal moment es poden treure forces i començar de nou si se saben utilitzar les qualitats i “defectes” que cadascú té. Aquesta idea va inspirar l'artista per crear un quadre polifacètic, no centrat en la història d'un sol personatge sinó en varis, els quals acaben compartint la mateixa sort. Així, aquest conte presenta múltiples visions d'una mateixa situació, i una unió inesperada que fa que la història canviï, provocant que un destí que semblava predeterminat es converteixi en alguna cosa naturalment diferent i complexa. Així, la inusual unió dels personatges condueix a un potser inesperat final feliç.
Aquesta visió polièdrica del conte que l'artista vol plasmar en el quadre provoca que la seva proposta sigui una obra que canvia segons el punt de vista des d'on es miri. Encara que a primera vista té un dret, si se li dóna la volta no només el sentit de quadre canvia, sinó també la manera de mirar-lo i de veure’l.

Castell

“Llavors al voltant del castell va començar a créixer un esbarzer de gavarreres que augmentava d'any en any fins que va arribar a cobrir-lo completament, fins i tot per damunt, fins al punt que ja no se’n veia res, ni tan sols la bandera més alta.”
La Bella dorment del bosc (G. Grimm, 1812)

En aquest quadre es veu com la naturalesa pren possessió del castell, inspirat en el de “La bella dorment del bosc”, i entreteixeix una trama que només permet insinuar el que una vegada va existir en aquest lloc.
L'artista recrea aquest món natural i mític en uns tons tardorencs que suggereixen una mena de nostàlgia per un lloc, el castell, ara fora del nostre abast. La construcció no és clarament visible en el quadre, però la seva forma és insinuada en el seu reflex que podem observar en la part inferior de la imatge.
També existeix una forta referència al temps. L'artista ha utilitzat pintura fotoluminiscent, la qual cosa permet a l'obra tenir dos moments de lectura, un de dia i un de nit. El quadre posseeix vida fins i tot en absència de la llum, la qual cosa ens porta a reflexionar sobre la continuïtat del somni i un cicle que pot durar perfectament cent anys.

Caçador




Cinderella



En aquest llenç es veu representada una de les icones més populars de la història de la Ventafocs, la carabassa. Aquesta fruita s'ha convertit en un referent universal del conte des de l'any 1967, quan l'escriptor francès Charles Perrault la va introduir en la seva versió de la història.
Encara que la carabassa no està present en la versió dels germans Grimm, l'artista la representa en aquesta obra amb l'objectiu d'aproximar l'espectador a la història, construint un espai exterior el qual serà testimoni (o ja ho va ser) de la transformació d'aquest fruit en un sumptuós mitjà de transport.
Els colors ens conviden a pensar que la història del quadre té lloc en un bosc, considerat com a entrada a mons fantàstics. A través d'aquesta simbologia es convida l'espectador a divagar entre tons i textures, endinsant-se en un paisatge fantàstic, construït a través de l'únic element que fa referència a la història que creiem recordar, encara que els germans Grimm mai van esmentar aquest element dins del conte.

Conte

“Davant meu sou la més bella, majestat, mes Blancaneus, que viu a la cabanya dels set nans allà després de la muntanya, us supera en beutat.”
Blancneu (G.Grimm, 1812).

Aquesta obra està basada en la introducció a la història de Blancaneu, i fa referència a un element fonamental del conte, el reflex, ja que és aquest el que provoca els girs importants de la història. És el reflex de la madrastra en el mirall el que dóna motiu als actes posteriors que formen el relat.
El mirall compleix una funció molt important en la història de Blancaneus; igual que el bosc en altres contes, el mirall mostra l'entrada a un altre món, deixa veure la veritat sobre totes les coses, no menteix, ensenya el que està succeint a l'altre costat del bosc. És per això que el mirall es converteix en una porta que ens pot traslladar, si volem, a l'altra banda de la història.
Una espiral de petites pistes en forma de paraules que fan referència al conte formen la silueta del mirall, mentre que els tocs de color or són una picada d'ullet al color que acaba identificant la Blancaneu quan sembla morta. Són les lletres d'or les que fan que el príncep la reconegui com a princesa.

Equilibri

“... quan el príncep es va apropar a l'esbarzerar es va trobar que tot eren flors, grans i belles, que s'apartaven per si mateixes per deixar-ho passar”.
De Gavarrera. Castell de La bella dorment del bosc (G. Grimm, 1812).

En aquesta obra, l'artista ofereix la seva pròpia interpretació sobre el rol del príncep en el relat de “La bella dorment del bosc”. Per a Jeice, la presència d'aquest personatge genera un punt d'equilibri en el desenvolupament de la història, ja que de la seva habilitat per esquivar els obstacles en depèn que la cerca de cent anys vegi per fi la llum.
Aquest quadre mostra un castell sumit en el temps, però que així i tot pot ser contemplat amb claredat. L'artista es basa en el moment en el qual el príncep arriba a la fortalesa i que, per atzar, és precisament el dia en què es compleixen els 100 anys de somni imposats a la princesa i a tota la seva cort. Aquesta efemèride facilita l'entrada del príncep al castell i dels espectadors al quadre.
Així doncs, l'artista convida l'espectador a descobrir el castell de la mà del príncep, explotant aquesta curiositat de saber no només què es té al davant, sinó també què hi ha més enllà. És per això que el quadre té la facultat de poder ser mirat des de dos angles, facilitant un joc visual que permet redescobrir allò que suposadament ja hem vist.
La presència del personatge (que representa el príncep) i el recorregut visual que en fa l'espectador és el que ens dóna aquests dos angles, però generant al mateix temps un punt d'equilibri en el desenvolupament de la història que ens explica el quadre.

Equilibrio II

“... quan el príncep es va apropar a l'esbarzerar es va trobar que tot eren flors, grans i belles, que s'apartaven per si mateixes per deixar-ho passar”.
De Gavarrera. Castell de La bella dorment del bosc (G. Grimm, 1812).

Així doncs, l'artista convida l'espectador a descobrir el castell de la mà del príncep, explotant aquesta curiositat de saber no només què es té al davant, sinó també què hi ha més enllà. És per això que el quadre té la facultat de poder ser mirat des de dos angles, facilitant un joc visual que permet redescobrir allò que suposadament ja hem vist.

Hi havia una vegada

“Hi havia una vegada...”
El quadre que estem contemplant no fa referència a una part específica d'un conte, sinó que n’és el començament de tots, el principi de la història. És per això que es tracta del primer element de la sèrie de quadres dels germans Grimm que es mostren en aquesta exposició, i és també el que obre la porta a la història des de l'altre costat del conte.
A la dreta de la imatge hi ha una ferida, que es representa cosida a costurots, amb la qual l'artista mostra una entrada o fissura que obre les possibilitats de la nova història; la imatge deixa pas al text i aquest, al seu torn, la construeix.
Aquesta obra deixa veure l'essència del que serà la sèrie basada en els germans Grimm: els quadres es construeixen per i a través de les paraules escrites, el text permet que la imatge comenci a explicar la seva pròpia versió de la història, deixant que l'espectador s'identifiqui amb el personatge.

Exhalació



Hansel II

“Llavors van arrencar a córrer i, entrant de cop a l'habitació, van saltar als braços del seu pare. L'home no havia viscut ni una hora d'alegria des de l'instant en què abandonés els seus fills en el bosc; quant a la dona, havia mort.”
Hansel i Gretel (G. Grimm, 1812).

La imatge de Hansel que pot veure's en aquest quadre es basa en la seva personalitat, i la frase en què l'artista es va basar per definir-la és “Sé que sempre t’estimaré”. Novament, la força de les paraules es fa patent en l'obra de Jeice, ja que aquesta frase pot trobar-se escrita dins del quadre no només com un element pictòric més, sinó com el que el defineix.
Si es pogués traçar una línia en el rostre de Hansel, es veuria que el personatge es debat entre dos estats, ja que, encara que en el conte és un personatge fort i guia la seva germana a través del bosc, en part es va tornant gris en adonar-se de la seva delicada situació, encara que sense perdre mai la confiança en l'afecte del seu pare. És precisament la unió d'aquestes dues vessants el que dota Hansel d'humanitat i l’allunya de la imatge d'heroi que es mostra al principi de la història. Així, al final ens adonem que és Gretel, la seva germana, la que aconsegueix portar el conte a l'esperat final feliç.

Harmony (Gretel)

“No sé com fer-ho. Com podria entrar aquí?” […] Llavors Gretel, donant-li una empenta, la va llançar molt al fons, va tancar la petita porta de ferro i va passar el pestell
Basat en Gretel. Hansel i Gretel (G. Grimm, 1812)


Llop

“A algú vol enganyar aquest llop.”
El llop i els set cabrits (G. Grimm, 1812).

En aquesta imatge l'artista explora l'essència del llop, un personatge que es caracteritza per l'engany i la dualitat, i que no dubta un instant a canviar d'abillament per aconseguir el seu objectiu. El resultat és un personatge que crea desconfiança i que en la foscor reflecteix el seu veritable jo, encara que a la llum sembla ser un personatge innocent (en aquest cas la mare dels cabrits).
El quadre no és una representació del llop del conte, sinó que n’agafa algunes característiques que prenen forma en una imatge diferent, totalment nova, però que guarda certs elements que ajuden a crear connexions amb el conte original. Aquests elements són, per exemple, la casa que es pot veure al fons. Però, si mirem bé, descobrim trets que ens mostren el significat real del quadre, com la diferència de vestuari (la part clara és la disfressa del llop fent-se passar per qui no és per exercir l'engany) o la taca a l’ull que sobresurt en la foscor, que recorda el maquillatge dels pallassos.

Poma

“…la poma estava preparada tan hàbilment que solament la part vermella contenia verí”.
Blancneu (G. Grimm, 1812).

La poma conté una poderosa simbologia en si mateixa, ja que s'ha presentat a través de la religió, la mitologia i els contes de fades com una fruita deliciosa i prohibida. En el cas de la història de la Blancaneu, la fruita enverinada té diverses funcions: objecte de temptació, arma letal, i també catalitzador del procés de transformació d'una nena, protegint-se en el bosc, en una dona forta, l’escollida pel príncep com a companya.
Encara que en aquesta imatge la poma ocupa un lloc destacat, de nou és evident l'ús de les paraules com a element pictòric i com a contingut en l'obra de Jeice. L'artista transforma aquest llenç en un mur en el qual han quedat gravats fragments del conte, i les seves marques sobre la superfície són una analogia de les experiències de les quals la Blancaneu haurà d'aprendre per aconseguir la seva maduresa.

Molles de pa

“De nou no tenim què menjar; només ens queda mitja fogassa de pa i després se'ns acaba tot. Els nens han de desaparèixer; hem de portar-los més endins del bosc, perquè no puguin trobar de nou la sortida; d'una altra manera no hi haurà salvació per a nosaltres"- va dir la dona.
Hansel i Gretel (G.Grimm 1812).

L'obra “Molles de pa” està inspirada en la història de Hansel i Gretel, en concret, en les molles de pa que els nens deixen com a rastre per tornar sobre els seus passos i trobar casa seva.
Aquesta història en particular podria estar basada en fets reals, ja que, efectivament, en l'època en què va ser escrit el conte s'abandonava a membres de la família perquè el menjar fos suficient per als altres. Així doncs, Hansel i Gretel es converteixen en protagonistes d'una història real.
Aquest quadre mostra una finestra tancada a través de la qual es dóna a l'espectador la possibilitat de veure la realitat. Així, en aquest costat del quadre tenim una part de la història, però si ens atrevim a obrir-la, com quan obrim una finestra tancada enfront nostre, veurem la realitat de l'altre costat. Així doncs, darrere dels cristalls hi ha l'altra veritat; en aquest cas, una cruel veritat.
A la finestra només es veu un paisatge una mica caòtic i indesxifrable, en el qual cauen uns petits flocs que fan referència a les molles de pa, però darrera seu s'amaga l'altra part de la història. Queda en mans de l'espectador si vol veure-la o no.

Obituari d'una princesa oblidada

“... No caurà morta sinó que se sumirà en un profund somni de 100 anys”.
Gavarrera. La bella dorment del bosc (G. Grimm, 1812)

En aquest llenç l'artista utilitza una imatge molt poètica per proposar un tema de reflexió: serà l'oblit gairebé com la mort?
En el quadre es mostra un paratge recòndit i oblidat; les aigües profundes i fosques del que sembla ser un estany ens conviden a un estat d'immersió, de silenci. El món exterior o real, suggerit per la franja horitzontal que veiem a la part superior, es veu consumit per la presència protagonista de la profunditat d'aquest cos d'aigua que fa al·lusió a un estat d’inconsciència, a un món desconegut i fora de l'abast de la nostra visió. Encara que la Preciosa Rosa, la protagonista, no mor, l'oblit actua com una força que encapsula el seu món i ho converteix en un no-lloc, en un espai susceptible de ser oblidat.
L'aigua és utilitzada en aquest llenç pel seu valor simbòlic: comunament, representa el camí cap a un altre món, algunes vegades màgic o espiritual, o al món dels morts. Per reforçar aquesta idea, la flor representada en el quadre és la flor de “cempasúchil” (o flor de quatre-cents pètals), utilitzada comunament en els rituals de la celebració del dia dels morts a Mèxic. El seu color representa la llum com els rajos del Sol i, en disposar les flors en forma de camí, s'indica a les ànimes la ruta que han de seguir per arribar a casa.

Vella

“Tot i això, la bondat de la vella era només fingida; en realitat era una malvada bruixa que parava emboscades als nens i que havia construït la caseta de pa amb l'únic objectiu d'atreure'ls. Quan arribava a apoderar-se’n d’algun, el matava i després el cuinava i se’l menjava, celebrant-ho com un dia de festa”
Hansel i Gretel (G. Grimm, 1812).


00:00 Ocell daurat (Spetial bird).

“Per tant, el jove es va estirar sota l'arbre per vigilar i no es va deixar dominar pel somni. Quan van sonar les dotze alguna cosa va vibrar en l'aire i llavors, a la llum de la lluna, va veure que un ocell de resplendent plomatge daurat s'apropava volant. L'ocell es va posar a l'arbre i, tan aviat com va haver tallat una poma, el jove va disparar una fletxa. L'ocell va aconseguir fugir, però la fletxa havia tocat el seu plomatge i una de les seves plomes d'or va caure al terra. El jove la va recollir i, donant-la al rei el matí següent, li va explicar el que havia vist durant la nit.…-Si és així, si la ploma és tan valuosa -va manifestar el rei-, llavors no en tinc prou amb només una; vull l'ocell sencer i haig d'aconseguir-lo”
L’ocell d’or (G.Grimm 1812).

En tota història hi ha un provocador de l'aventura i, en aquesta obra, l'artista se centra en el moment en què aquesta comença, mostrant que aquest element provocador és realment important per al significat del conte. A través del quadre podem intuir la travessia que haurà de recórrer l'heroi per aconseguir el seu objectiu.
El quadre mostra un ocell difícil d'aconseguir. El trobar-lo suposa obrir la mirada a un món diferent, en el qual es pot intuir un bosc d'aigua i diferents camins. Un detall però que crida l'atenció és el quadre blau petit en una de les cantonades, que fa al·lusió a un escut de la reialesa de l'època i que ens recorda la presència de reis i princeses dins de la història.
Una peculiaritat d'aquest quadre és que es pot canviar d'orientació; tal com ho veiem és complicat veure l'ocell en tota la seva esplendor, però si ho anem recorrent i girant veurem clarament la figura de l'animal. L'ocell està intentant agafar una flor, insinuada sobre la silueta d'una poma que es perd en els elements de la història (en aquest cas en el quadre).

Princep I

“...I va llegir les inscripcions amb lletres d'or”.
Blancneu (G. Grimm, 1812).

A través d'aquesta pintura ens situem en el moment en què el príncep descobreix la inscripció de lletres d'or sobre el cofre on ha estat dipositat el cos de Blancaneus.
El cor recorda la imatge d'un naip, fent referència a l'atzar, element crucial perquè el príncep conegui a Blancaneu.

Princep II

“...I va llegir les inscripcions amb lletres d'or”.
Blancneu (G. Grimm, 1812).

A través d'aquesta pintura ens situem en el moment en què el príncep descobreix la inscripció de lletres d'or sobre el cofre on ha estat dipositat el cos de Blancaneus.
El cor recorda la imatge d'un naip, fent referència a l'atzar, element crucial perquè el príncep conegui a Blancaneu.

Princep III

“...I va llegir les inscripcions amb lletres d'or”.
Blancneu (G. Grimm, 1812).

A través d'aquesta pintura ens situem en el moment en què el príncep descobreix la inscripció de lletres d'or sobre el cofre on ha estat dipositat el cos de Blancaneu.
L'artista deixa entreveure aquest moment de revelació en el qual una llum pura i blanca com la neu banya l'entorn, revelant textures i paraules que no són completament llegibles a simple vista. Aquí de nou ens trobem amb una forta presència de l'ús de les paraules com a element pictòric i també com a part del contingut de la mateixa imatge.
El detall de l'abric del príncep, una forma de cor a la part inferior esquerra del quadre, fa al·lusió a una altra versió existent del mateix príncep del conte de Blancaneu que forma part del projecte de l'artista sobre els germans Grimm; el cor recorda la imatge d'un naip, fent referència a l'atzar, element crucial perquè el príncep conegui a Blancaneu.
El rostre del príncep es divideix en dos, una part més múrria que sembla interessar-se per les lletres d'or, i una altra més innocent enfront de la seva lectura. La part il·luminada aclareix els nostres dubtes respecte a les intencions del príncep, tot mostrant la dualitat que es pot donar davant la situació en la qual es troba el personatge en l'instant de llegir la inscripció. Aquests moments semblen passar desapercebuts en la història i, no obstant això, els autors hi fan referència perquè, inconscientment, són aquestes petites decisions i detalls els que en determinen el final.

Vermella

“Hi havia una vegada una graciosa nena a la qual, amb només mirar-la, tots estimaven, però a la qual la seva àvia estimava més que ningú, fins al punt de no saber ja què més podia donar-li. Una vegada li va regalar una Caputxeta de vellut vermell, i li quedava tan bé que ella no volia llevar-se-la sota cap concepte, en endavant només li van dir Caputxeta vermella.”
Caputxeta vermella (G. Grimm, 1812).

Cada conte té certs elements, com els colors, que el defineixen. En el cas de “Caputxeta vermella”, el color amb el qual l’identifiquem és, com el seu propi nom indica, el vermell.
La simbologia d'aquest color és àmpliament coneguda, i és la que ha pres Jeice per a la realització d'aquest quadre. El foc i el perill, però també la ira, la violència i, conseqüentment, la guerra. Però, alhora, el vermell també evoca una sèrie de sensacions aparentment contràries a les citades, com la passió o l'amor. Així, aquest color simbolitza les dues cares de la mateixa moneda: tant Cupido com el dimoni poden ser identificats a través del vermell.
Prenent aquest doble significat com a inspiració, l'artista ens mostra un personatge que en realitat és una fusió entre la Caputxeta i el llop, fent-nos veure que en algun moment poden ser la mateixa persona.
De fet, són la malícia i l'astúcia, subjacents en totes les persones, les que fan que la Caputxeta del conte sortegi les proves i n’aprengui per arribar a un bon final.

Lavis vermells



En aquest quadre es mostra l'evolució de la Blancaneu, que ha deixat de ser una nena que creu en els contes de fades. Aquí, Jeice la representa com un personatge amb malícia que conserva poc d'aquesta innocència, ja que a través de la història s'ha convertit en dona, amb els instints i les suspicàcies que aquesta transformació comporta.
Les paraules en què es basa Jeice són únicament dues, “llavis vermells”, però amb una càrrega simbòlica molt potent. Aquests llavis vermells són una característica del personatge que pot descriure’l no només físicament, sinó que també amaga un significat eròtic, més quan parlem d'una adolescent, que és en el que s'acaba convertint la Blancaneu en aconseguir passar les proves i estar llesta per al següent pas, el matrimoni amb el príncep.
Si seguim amb la simbologia dels colors, podríem dir que la frase del conte “Si tingués un fill tan blanc com la neu, tan vermell com la sang, tan negre com el banús”, dita per la mare de la Blancaneu abans del naixement de la nena, significa que desitja un fill pur com la neu, fort com el foc i igualment misteriós i maliciós com el negre. Aquest fill és la Blancaneu, i Jeice ha volgut treballar en aquest quadre aquest altre costat, astut i eròtic, en mostrar-nos els seus “llavis vermells”. Basant-se en el significat dels elements que la descriuen, com el color o les parts del cos que van ressaltar els autors, l'artista ens mostra un personatge diferent del que estàvem acostumats, un personatge que ens mira des de l'altre costat del mirall.

Reina

“En entrar va reconèixer la Blancaneu i l'angoixa i l'espant que li va produir el descobriment la van deixar clavada al terra sense poder moure's. Però ja havien posat les sabates de ferro sobre carbons encesos i després les van col·locar al seu davant amb les tenalles. Van obligar a la bruixa a entrar en aquestes sabates incandescents i a ballar fins que li arribés la mort”
Blancneu (G.Grimm. 1812).

En aquest llenç l'artista ens presenta la Reina, el personatge antagònic en el conte de la Blancaneu. Orgullosa i arrogant, la Reina sent una profunda enveja per la bellesa de la jove protagonista.
Encara que podríem esperar una mica més de cruesa en el seu rostre, les ombres que es mostren a la imatge fan al·lusió a llàgrimes, clar símbol de tristesa. Encara que la Reina sembla un personatge cruel i fort, en el fons amaga una profunda angoixa per no poder ser la més bella i una solitud que només es veu mitigada per la presència d'un mirall en el qual veu el seu propi reflex.
Com és d'esperar, es vesteix amb riques vestidures; no obstant això, heus aquí un tret a ressenyar d’aquesta Reina: en lloc d'una corona porta en el seu cap un barret similar al que usen els arlequins. Aquest element mostra el final que li espera a aquest personatge. Com a càstig per les seves accions contra la Blancaneu, la bruixa és obligada a usar unes sabates de ferro, posades prèviament sobre carbons encesos, i ballar, com els arlequins, fins que li arribi la mort.

Sense títol




Tres gotas

“Llavors es va punxar el dit amb l'agulla i tres gotes de sang van caure sobre la neu. Atès que el vermell lluïa tan bell sobre la neu, ella va pensar:…”
Blancneu (G.Grimm 1812).

Aquest quadre es basa en el conegut conte “Blancaneu”, concretament, en el moment en què la mare de la protagonista demana el seu desig abans que la nena neixi.
En les cultures antigues i els ritus medievals, la sang i la numerologia compleixen una funció molt important, que es veu reflectida en el conte a través del ritual que realitza la mare de Blancaneu al seu principi. En la cerimònia, la mare de la protagonista lliura tres gotes de la seva sang, que cauen sobre la blanca neu, per demanar un desig.
Aquest quadre se centra en el moment en el qual el ritual comença, quan les tres gotes de sang donen pas a un naixement, simbolitzat per la papallona, que completa el quadre i representa el començament de la història.

I wish

“Arbret, la teva copa mouràs i or i plata sobre la meva abocaràs".
Ventafocs (G. Grimm, 1812).

L’autora es basa en aquest extracte del conte de la Ventafocs per produir una imatge que, més que il·lustrar una història, representa el procés de transformació ocorregut quan la protagonista del relat li demana un desig a l'arbre que ella mateixa ha plantat a la tomba de la seva mare. Per això, l'artista crea un instant màgic on una espècie de dansa de llum i papallones ennuvola el panorama, i al seu torn, descobreix una sèrie de paraules poc òbvies a simple vista.
Jeice utilitza en aquest llenç un símbol de la mitologia Cèltica, l'avellaner, el qual representa la saviesa i la creativitat. En aquesta història, aquest element representa l'esperit de la seva difunta mare, qui guiarà i ajudarà la Ventafocs des de l'altre món perquè sigui possible la seva transformació de nena polsosa i bruta en una bella noia ricament abillada, objecte d'admiració de tots a la cort del rei.
La presència de l'arbre, lleument insinuada per alguns verds, és únicament una referència espacial. El que preval en aquesta imatge és un ball de formes, colors i textures que suggereixen el real en diàleg amb l'eteri.